La retro de l'ajuntament de Forallac

Les excavadores amb pala, popularment conegudes com a retro, van ser un gran invent humà. Facilitaven la feina més dura a pagesos, paletes, enginyers i constructors en general. Avui dia, qualsevol ànima humana que estimi el seu entorn tremola quan en veu una. Al terme municipal de Forallac, l'ajuntament ha deixat així un dels camins de la xarxa rural de camins antics que envolten Canapost i Camí Roma. L'objectiu: ampliar el vial. La conseqüència: la destrucció dels marges del bosc de pins i alzines que el vorejava. La fotografia és de SOS Empordanet, que ha denunciat juntament amb d'altres plataformes del Baix Empordà –Aritjol, PAAC, Amics del Baix Empordà i Salvem Rupià– aquesta nova salvatjada, tant agressiva com absurda. Caminans i biciclistes ja es poden apartar per aquesta nova autovia de cotxes, motos, quads i 4x4s.

Des del Quermany Gran de Pals

Fa uns dies vam pujar al Quermany gran de Pals (224 metres). Des d'allà es poden disfrutar d'unes panoràmiques esplèndides, en totes direccions, i, encara, d'una certa massa boscosa que queda. Els inconvenients, que sempre n'hi ha, són, per una part, l'habitual destrucció dels dos planells en relleu que indiquen els noms dels pics i poblacions que es veuen i que alguns brètols s'han dedicat a pintar i destruir i, per altra banda, just al peu del Quermany, el circuit de cars que ens obsequia amb una contaminació acústica remarcable.
Quan anavem baixant aquest petit puig, acompanyats del constant soroll dels cars, ens vam adonar que hi ha una sèrie d'activitats de les que la societat haurà d'anar prescindint. Es tracta d'activitats que no aporten res socialment, que no són imprescindibles, és a dir, que són activitats purament mercantils. El "deixar fer" el "tot s'hi val" s'haurà d'anar acabant. Ja fa dies que corre la frase de que "la societat del segle XXI serà sostenible, o no serà".

Salvarem els Clots de Sant Julià?

Al costat de Vulpellac, en el camí antic que porta a Ampúries, passant pel poblat ibèric d'Ullastret, els Clots de Sant Julià són un conjunt arqueològic tant desconegut com impressionant. Una pedrera anterior a la nostra era amb una vintena d grans forats, alguns de fins a 10 metres de profunditat , comunicats entre ells per passadissos estrets i alts. L'espessor de la vegetació, la humitat que s'hi concentra (amb boirines a l'hivern que gairebé entren als socs) i la fondària dels forats converteix l'escàs quilòmetre quadrat del bosc que els acull en un paratge gairebé màgic. Tant màgic que SOS Empordanet va néixer, si no tenim mal entès, per protegir-lo (veure per exemple què en deien aquí). I protegir-lo de què? Doncs d'un Ecopark que es pretenia construir al costat. Aquell projecte convergent es va aturar, però només provisionalment, Sos Empordanet ha estat reclamant en els darrers anys al govern del Tripartit que prengués una decisió en ferm sobre el paratge per tal de protegir-ne també l'entorn. El que es proposa es ubicar l'Ecopark al polígon industrial de Fonteta per tal d'evitar el pas constant de vehicles motoritzats de gran tonnatge pels camins que rodejen/travessen el bosc dels Clots. Us incloem la fotografia que ha distribuit Sos Empordanet i que sitúa d'allò més bé.

L'ajuntament de Forallac va a la seva

Fa uns dies penjavem la foto de l'obra de considerable envergadura que s'està construint a Peratallada a tocar de l'Esglèsia.
Segons ha descobert SOS Empordanet, les obres s'han començat sense l'informe preceptiu de Cultura. Com també han començat sense l'informe preceptiu altres obres que també denuncia SOS Empordanet i que s'expliquen avui a El Punt (i també aquí).
També a instàncies de SOS Empordanet, la direcció general de Patrimoni Cultural va iniciar els tràmits, el juny passat, per incoar un expedient sancionador a l'Ajuntament de Forallac, en existir un «incompliment de l'acord de la comissió de Patrimoni Cultural» en les obres de remodelació de la plaça de l'església de Peratallada, que van acabar l'any 2004. És a dir, que les obres del parquing de l'esglèsia no varen acabar fent-se exactament tal i com havien estat aprovades pels serveis tècnics del Consell Comarcal del Baix Empordà.

Sobre el ciment

I parlant de ciment a Rupià (a la foto una pintada "Prou totxo!" a les noves adosades que s'estan construint ara al poble), per si algú s'ha perdut la notícia de la setmana: Espanya ja és el primer importador de ciment d'Europa i el segon del món. Mèrit decididament merescut gràcies a la nostra passió pel totxo, que, com és ben sabut, no s'engantxa sol.
En tot el planeta, només els Estats Units importen més ciment que nosaltres segóns l'agrupació de fabricants de ciments espanyola. Al 2006, només fins l'agost, hem consumit, diuen, 37,3 milions de tones de ciment. La meitat d'elles, a més, probablement obtingudes sota condicions laborals esclavitzants, doncs procedeix de la Xina.

El POUM de Rupià

Gaudiu tant com pugueu d'aquesta imatge de Rupià perquè té els dies comptats. El dijous 21 de setembre, a les 19 hores, l'equip de govern municipal de Rupià va aprovar provisionalment el nou POUM del municipi. Aquest pla d'ordenació urbanística permet construir 120 noves vivendes els propers anys. Rupià tenia al 2004 196 habitants censats.
L'alcalde va exposar al ple el seu convenciment de que aquesta xifra de 120 cases representava un creixement moderat pels propers anys i que el municipi en sortiria compensat per l'habitatge públic que es faria (unes 10 vivendes de les 120) i els espais que guanyaria per a usos socials. Com tants i tants alcaldes de l'Empordà, l'alcalde de Rupià enten que el creixement de la població és obligat i que el peatge del totxo és imprescindible per aconseguir espais públics i vivenda a preus assequibles per la gent del poble. I com tants altres alcaldes no sap explicar com el seu POUM abaixarà els preus de la vivenda i evitarà l'especulació amb els terrenys recalificats, per què cal fer 120 cases per fer habitatge de promoció pública i per què és obligat creixer.
Tot això va succeir davant la presència de més d'una trentena de veïns que varen acudir al ple extraordinari per mostrar el seu rebuig a un creixement tant injustificat com destructiu davant el que s'han presentat més de 200 al.legacions.
Rupià es troba en la mateixa situació que tants altres pobles de l'Empordà. Encara té cases del poble per rehabilitar i la demanda de joves que es volen quedar és existent però numèricament molt reduida. Si els ajuntaments els volen ajudar podrien comprar cases antigues o terrenys i fer promoció pública directament, sense hipotecar de ciment els seus pobles. El problema és que ningú els ven res a preus assequibles. I la única solució que veuen és permetre fer desenes de cases per aconseguir alguna permuta de terreny que els permeti promoure habitatge no especulatiu (que en la majoria dels casos no saben garantir i acaba altrament també en mans de l'especulació). Però això, molt malauradament, no és cap solució. Com els alcaldes i regidors d'aquí a 10 i 15 anys novament, i tristement, descubriran. Fins i tot els que ara se'n puguin beneficiar lamentaran la seva miopia i/o avaricia actuals. Igual que els d'ara lamenten la miopia i avaricia dels seus antecessors a tants i tants municipis destrossats pel ciment.

El bosc cremat de Ventalló

Les 1.011 hectàrees calcinades al bosc entre Ventalló, Garrigoles i Tor estan començan a reverdejar gràcies a les plujes. Però el paisatge és desolador. No només per l'impacte visual que sempre provoca veure la natura cremada sino també perquè aquest era un dels cada cop més escassos pulmons verts que queden a l'Empordà. Pulmons verts de veritat, amb arbres, no conreats ni urbanitzats ni ajardinats. Aprofitem aquesta passejada duta a terme per les muntanyes de l'incendi per denunciar un cop més la irracionalitat del model que es promou. El nou Pla Director de l'Empordà diu en veu ben alta que l'actiu social, cultural i econòmic més important d'aquesta terra és el seu paissatge. També diu, però, que cal fomentar el turisme com a generador de riquesa. El turisme és, segons el pla, la principal sortida que l'economia empordanesa té per sustituir al sector de la construcció. I per deixar de construir cases a tort i a dret es proposa construir hotels, un fotimer d'hotels (fins a 168), per atraure el turisme. I del pressupost estimat per a actuacions prioritàries a penes un 8% es destina a la protecció dels espais oberts i del paissatge.

I més... poliesportius!?

Ullastret obviament no vol ser menys i ha urbanitzat un turó que segur que té nom però aquí el desconeixem. La disbauxa de cases en construcció ha començat ja però el que més ens ha cridat l'atenció és... aquesta sospitosa mole del fons de l'urbanització. No ens ho podem creure, un altre sala polivalent per fer-hi la festa major? Durant el franquisme deien que el futbol era l'opi del poble, comencem a pensar que, al món rural, en plena democràcia, els poliesportius tenen la mateixa funció que el futbol aleshores.

Què estan construint a Peratallada?

A darrera l'Esglèsia de Peratallada, completament fora del perímetre urbà, estan construint un edifici de dimensions considerables. No hem pogut trucar encara a l'ajuntament per preguntar què és però ens imaginem el pitjor. Peratallada, amb una dotzena de restaurants, s'ha convertit en l'antitesi del poblet de pedra empordanenc. Artificiós i artificial, ple de cases immaculadament restaurades però buides pràcticament tot l'any i amb exercits d'autocars aturats a l'estiu al seu megaparking, és de tot menys un poble per viure-hi. L'han convertit en una obra d'art per ensenyar, en una postal bonica, sí, però buida, falsa. Estaran fent un hotel per donar-li més vida?

L'imprescindible polivalent... ara de Serra de Daró

Fa uns dies penjavem un post mostrant cinc poliesportius o sales polivalents de munipicis que, estant gairebé a tocar, i amb poblacions no superiors als 300 habitants volen fer la festa major a cobert. Just varem penjar el post a Serra de Daró, a tocar de quatre dels municipis assenyalats, es va començar a construir un d'aquests monuments a la inversemblança. Inversemblança per tres motius que us traslladem amb les següents tres preguntes: per què cal fer estructures d'un impacte visual tant agressiu en poblets de pedra? per què es necessita un infraestructura així per tants pocs usos l'anys? i la millor de totes: si és tant necessari i imprescindible, per què aquests pobles no es mancomunen per construir i compartir aquesta mena d'infraestructures condemnades a ser infrautilitzades?

El connector de castelló d'Empúries

Salvem l'Empordà va convocar fa unes poques setmanes un acte de cel.lebració del seu anniversari i de denúncia de l'amenaça que recau sobre el connector natural que travessa Castelló d'Empúries, i connecta els aiguamolls de l'Empordà. El pla urbanístic del municipi preten construir tantes cases a banda i banda del connector, per la part de Castelló i per la part d'Ampúria Brava, que pràcticament l'anul.la. L'acte va consistir en una breu passejada pel connector tot vorejant la Muga i recórrer després un breu tros interior on hi havia hagut un estanyol. L'ajuntament ha posat alguns rètols per convertir en ruta verda el sender que voreja el riu pero val a dir que més enllà d'aquests rètols el panorama és desolador. La brutícia, com la de la foto, ompla tots els racons i, tot i que no varem fer més que un cop d'ull, no sembla que les condicions naturals siguin les idònies per considerar ara ja allò un connector. Especialment amb l'assecament de l'estanyol. Una visita a la web de l'ajuntament mostra no obstant com els aiguamolls, les rutes verdes i la natura en general, són utilitzades com a reclam turístic. Però sembla obvi que si seguim apallissant així al territori aquest turisme verd i cultural tant ansiat, i gens estúpid, no vindrà.

El TGV arrasa

El TGV o AVE deixarà una cicatriu al territori que cal veure per creure. A Pont de Molins, Alt Empordà, el talús que s'està construint (a la foto) només n'és un exemple. Però hauria de fer reflexionar als promotors d'aquest disbarat que és el tren d'alta velocitat (i que ampara, per alguns, la construcció d'una línia de molta alta tensió, MAT, tant innecessària com perversa). En aquests moments tots els diners de transport públic destinats a ferrocarril a Catalunya estan concentrats en aquesta obra faraònica, amb previsions de dur a terme inversions només molt puntuals i aïllades en altres àmbits (per exemple per adequar l'ample de via a la frontera) que en res milloren el transport de passatgers de rodalies o regionals. A l'Estatut la competència de tots els trens al territori queda en mans de la Generalitat. Això no és cap garantia, però al menys és un canvi que hauriem d'aprofitar per bé. Com que aquesta bogeria ja no es pot aturar, des d'aquí instem a les administracions públiques que vetllin per reduir la destrossa al mínim i que inverteixin en transport públic de ferrocàrril del que podrem fer anar realment la majoria de ciutadans, com els molts que utilitzem el tren per anar a treballar.

La 'poliesportivitis' dels municipis més petits

Els governs de CIU varen estar subvencionant la construcció de poliesportius o, millor dit, locals polivalents, nom d'ara, als pobles més petits durant anys. No importava el tamany, la dotació anual mantenia captius als ajuntaments i, se suposa, contents als vilatans. El resultat és, però, surrealista. A pobles com Rupià (196 hab.), Parlavà (349 hab.), Casavells (157 hab.), La Pera (424 hab.) o Les Olives (141 hab.) –a les fotografies, per aquest ordre– a tocar uns dels altres (menys Les Olives, els altres quatre estan a poc més d'un parell de quilòmetres de distància entre ells) hi ha el corresponent macrolocal. No només es tracta en tots els casos de moles antiestètiques amb un impacte visual brutal, sinó que a més estan infrautilitzades (la festa major i poc més). Constitueixen infraestructures del tot desproporcionades pels usos i necessitats d'uns pobles que tenen moltes altres urgències reals. Això sí, més prosàiques. A la majoria d'aquests pobles, per exemple, es subministra aigua contaminada amb nitrats als veïns amb indexos molt per sobre des 25 mg/l recomanables. Els ajuntaments poden estar contents, tenen festa major a cobert i verí a les aixetes.

Colònies massificades a l'Estartit

A pocs metres dels aiguamolls del Baix Empordà, a l'Estartit, hi ha l'Escola de Natura Marcel Maillot, una casa de colònies que pretenia això que pretenen totes les cases de colònies, vincular els nens amb la natura. Tot plegat és sol no urbanitzable amb fauna i flora molt sensible a la presència massiva d'especímens humans. L'equilibri es mantenia fins ara. Pero l'empresa Colònies RV, S.A., explotadora de l'escola, ha demanat una ampliació de l'escola a l'ajuntament de Torroella de Montgrí del tot aberrant. Pretenen passar de 155 a 555 places i de 10.000 metres quadrats a 77.810 metres d'instal.lacions. L'impacte en tràfec d'autocars, trànsit de persones, soroll, escombraries, etc. que això suposarà deixa de tenir res a veure amb una escola de natura i passa a tenir magnituds d'urbanització turística pura i dura. S'han presentat alegacions al projecte amb una quantificació acurada d'aquest impacte i esperem que l'ajuntament de Torroella no permeti que una activitat sostenible, i d'interès social, acabi convertida en turisme massificat infantil en sol rural protegit per a benefici de la butxaca d'uns pocs.

La Pletera, salvada?

Les asseguradores, els bancs, i altres consorcis tenen uns fons obligats per fer front a situacions que puguin superar una determinada entitat.
És freqüent trobar per tot arreu edificis abandonats a mig contruir, urbanitzacions a mig fer, ja sigui per que la constructura ha fet fallida o per que l'administració ha aturat l'obra per il·legal. Un bon exemple n'és la Pletera de l'Estartit.
Per què no s'obliga a les constructores a tenir un fons de garantia per poder deixar el territori tal i com estava abans de que fessin la destrossa si, posteriorment, es falla que era il·legal?

Begur i el progrés

L'alcalde de Begur deia l'altre dia en una entrevista que ens deixava, que ja no es tornarà a presentar, es manifestava satisfet del seu legat, vet aqui un recull.

No hi ha pietat per Pals platja

A Pals platja, encara que sembli mentida, encara s´hi poden fer més destrosses. La dificultat per construir-hi, pel desnivell i la qualitat del sol, de les poques árees que queden per urbanitzar no són cap impediment. Aquest monstre l'estan construint gairebé a tocar de platja, en un turó que diuen contenia una gruta i que, miraculosament, possiblement pel gran pendent del terreny, s'havia mantingut verge enmig de la ferotge especulació que pateix aquesta zona des dels anys seixanta fins avui sense respir.

La industrialització , irracional?, del camp

En aquest idílic paratge del municipi de Serra de Daró hi van construir fa uns pocs anys aquesta assecadora. L'herba tallada que normalment es deixa assecar al mateix camp té aquí la possibilitat d'assecar-se en poques hores en aquest complex. Ignorem si el cost energètic i l'impacte mediambiental de l'assecadora realment compensa el temps guanyat, especialment tenint en compte que a data d'avui fa tres mesos que aquí no hi plou, i que per tant l'herba no deu tenir problemes per assecar-se estesa als camps. De la mateixa manera que ignorem com es permet que aquest servei emeti un brogit constant i ensordidor mentre funciona, nit i dia, en època d'assecament. Aquesta primavera ja se l'ha començat a sentir i, segons com bufa el vent, la seva fressa pot arribar fins a Parlavà.

Les cases taronges de Casavells

Al darrer post parlavem de la desfiguració implacable d'un poble com Matajudaica. La competició de destrosses de perfil la guanya però Casavells, també al Baix Empordà. Aquesta filera de cases taronges, construida ja fa un temps, amaga la pedra d'un poble que s'integrava perfectament a l'entorn fins que l'ajuntament va permetre a un promotor de gustos malvats fer això. Carn de segona residència des del primer dia. Aquest és el creixement que volen a Casavells?

El perfil nord de Matajudaica

Ja sabem que l'estètica no ho és tot, però el perfil de Matajudaica per la seva vessant nord ha deixat de ser el d'un poblet de pedra integrat amb l'entorn per obra i gràcia d'un arquitecte amb massa pressupost. El perfil no ho és tot, deiem, però els quinze dies a l'any d'ocupació mitjana que li esperen a aquestes dues cases justifiquen la destrossa?

Panoràmica típicament empordanenca

Obres sempiternes.

L'especulació urbanística comença per aquí

La pedrera d'Ullà, situada als peus del massís del Montgrí, constitueix potser la ferida més visible de totes les que s'infringeixen al territori empordanenc. L'atroç forat a la montanya és una de les primeres visions que es té del massís catalogat com a Parc Natural. En situació irregular durant anys, l'empresa explotadora ha vist ara com l'ajuntament d'Ullà li legalitzava la situació malgrat que du a terme activitats incompatibles amb els espais d'interès natural. La vivenda que hi té al costat, i que pateix de ple l'activitat extractiva, no sembla en canvi tenir cap dret per l'ajuntament. Els efectes de l'especulació urbanística es manifesten aquí en tota la seva crueltat.

La nova megaurbanització d'Albons

Segons dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, Albons (Baix Empordà) tenia 513 habitans al 1996. Vuit anys després, al 2004, els habitans són 504. Davant aquest creixement espectacular experimentat pel municipi, l'ajuntament ha considerat que pateix un greu dèficit de vivenda i ha parcel.lat una superfície inversemblant a la plana. No sembla però que aquesta vivenda vagi precisament destinada als immigrants que ajuden als conreus de la zona...

Mal exemple de l'ajuntament de Serra

Aquesta pila de BOPs i DOGCs sense obrir (encara amb els plàstics posats amb el nom del destinatari, l'ajuntament de Serra de Daró) estava a dins un contenidor dels que indica clarament "Només PAPER o CARTRÓ" del propi ajuntament de Serra.
Es multaran a sí mateixos per no fer bé la separació?

La poda dels arbres

Ens han explicat que aquesta poda desmesurada i, de vegades, letal que pateixen molts arbres rurals és deguda al sistema de medició dels conreus (aéri). Voldriem confirmar si és així i agrairïem qualsevol informació al respecte. Aquest arbre de la fotografia està ubicat al camí rural que va de Serra de Daró a Fonolleres i encara ha tingut sort.